Després de dormir a Brisbane  -i no visitar-la, queda al tinter-  vam prendre, novament, un avió, aquesta vegada de la megacompanyia Virgin, que ens dugué a la ciutat més gran del continent i, potser, la més coneguda.

Sydney i les Blue Mountains

La ciutat més popular, poblada i gran va servir de base d’operacions pels següents 4 dies. El primer dia -a tot això recordar que estàvem ja al 19è dia de viatge- va ser, com sol ser habitual en aquests casos, dia de transició, de transport de persones i equipatges, terminal amunt, terminal avall, tren amunt, tren avall…

El viatge en l’avió de Virgin Australia va ser molt bo fins gairebé 4′ abans d’aterrar. El servei a bord fou exquisit, dinar inclós en la tarida, a pesar de tractar-se d’una “low-cost”, i avions moderns i molt ben equipats -en el cas d’aquest vol de rang curt, però de molt passatge, el vam fer en un B737 com els de Ryanair però decorat amb millor gust-.
Ahhhh sí, 4′ minuts abans d’aterrar, deia… Doncs sí, l’aterratge a Sydney va ser horrorós, el clima a la badia on està l’aeroport principal té vida pròpia, i per si no fos suficient, algunes pistes estan guanyades al mar i sembla que hagin de quedar curtes…
Un vol i clima plaent, un descens als inferns. Va començar de cop, apareixent un tou de núvols i el primer regal va ser un descens abrupte d’uns centenars de metres. Batzegades a banda i banda i presa de terra fent ràfting sobre la pista mullada… Un aplaudiment als pilots i la seva espectacular perícia…

TRN_6112.jpg

En fi, un cop allà el primer que vam fer va ser adquirir una targeta OPAL -com la Oyster del Transport For London-, vam deixar l’equipatge a l’hotel, vam dinar al carrer menjar d’un To-Take-Away indú i vam començar el primer contacte amb la metròpoli.

Avís pels viatgers:

Moure’s per Sydney i les seves rodalies es exageradament senzill. Com ja he comentat, adquirint la targeta OPAL i recarregant-la a les màquines expenedores o als quioscos de les estacions, podem viatjar amb tots els transports públics de la ciutat i entorns. Els preus són summament continguts i les possibilitats d’interoperativitat gairebé infinites. Penseu que Sydney està repartida al llarg de la costat i, com a tal, també té ferris que serveixen per acotar distàncies entre llengües de terra dins els estuaris que la conformen.

Sydney Harbour Bridge, presa 1a

Segurament era el primer que teníem en ment els 4 quan vam arribar, anar a veure el Pont i la Opera House en la posta de Sol.

Per fer-ho bé, vam mirar al mapa de la ciutat a veure quin punt ens donaria la vista perfecte per fer allò que el Miquel Àngel anomena “la foto”. El lloc era el Parc Bradfield, a la banda nord del pont.
Des d’allà vam anar prenent les fotos de sota del pont, de la Opera i de la badia on ens trobàvem -Lavender Bay-, sense deixar de banda el famós parc d’atraccións Luna Park, una espècie de Tibidabo d’allà.

Vam vorejar tota la Lavender Bay xino xano mentre s’anava ponent el Sol, fins que va ser fosc i ja n’estàvem tips, i vam anar a sopar a un restaurant pròxim a la base nord del pont, auna zona d’oci nocturn força “cool”, donant-nos així, un homenatge gastronòmic a la supercity aussie. Finalment vam tornar cap a l’hotel a descansar, ja que l’endemà era el dia de recorrer la metrópoli de forma més contundent.

L1060213

Sydney Harbour Bridge, presa 2a

Evidentment el segon dia havíem de tornar a visitar el Pont i la Opera House des de més a prop i en calma, i el CBD.

Avís pels viatgers:

Us recordo que, al viatjar per Austràlia, al igual que Xina, Rússia, EUA, Canadà, etc, tenim diferents fusos horaris i cal estar pendent d’ells. En el cas que ens ocupa anar de Birsbane (Queensland) a Sydney (Nova Gales del Sud) requereix un canvi horari d’1h. Però el millor de tot és que estem a la mateixa longitud, cosa que de normal no hauria de requerir aquest canvi, però la latitud si que canvia en els estats del sud-est  que estan supeditats a l’horari d’estiu, cosa que els del nord no, al ser tropicals i no tindre definides igual les 4 estacions i els conseqüents allargaments/escurçaments dels dies.

Ja de bon matí vam començar a fotre-li canya al tema, fent bona la premissa del Miquel Àngel: “quan visites una ciutat, si la vols veure de debò, has d’anar carrer amunt, carrer avall, carrer amunt, carrer avall”. I a fe que ho vam fer!!! Segons el comptador de km. de l’iphone de l’Oriol, gairebé 15km carrer amunt, carrer avall…

En resum va ser una cosa així (el registre és manual ja que el meu mòbil va causar baixa…):

Al matí, partint del centre de la ciutat, prop de l’ajuntament, vam anar xino xano fins la Catedral de Santa Maria, vam visitar el Royal Botanic Garden i la zona de la Opera House -carrer amunt, carrer avall-.

A la tarda, havent dinat, vam agafar el ferri des de Circular Quay fins a Darling Harbour, fent el guiri al 100%, aprofitant que la tarifa del ferri és la normal del transport públic.
Aquesta opció et brinda unes imatges del Harbour Bridge i la Opera House, molt xules.

Un cop a Darling Harbour vam passejar per la zona tot baixant cap al barri xinès, que no te menyspreu, per arribar al Sydney’s Paddy’s Haymarket, que en essència és un mercadillo xino amb molts de gifts i ginys varis, molt freak tot plegat, però que val la pena.
Des d’allà vam agafar el tramvia, per fer un parell de parades, però se’ns va despertar la vena ferrofriki degut a què els tramvies en qüestió són de fabricació espanyola -de la casa CAF- i volíem veure si encara estaven d’una peça…

Vam seguir cap a l’estació central i allà vam agafar el tren fins l’altra banda del pont, el qual vam travessar tot caminant -experiència que cal tindre- per tornar a la rivera sud de l’estuari i sopar per la zona del peu del pont -tal com vam fer el dia anterior però a l’altra cantó-.

I en resum, això és el què ens va oferir Sydney en dos dies.

The Blue Mountains

Arrencava el 3r dia a Sydney. Diuen que si vas a Barcelona de vacances uns dies, com a turista -i com a no turista també- has de visitar Montserrat. Doncs si vas a Sydney, de vacances, com a turista -o com a no turista també- has de visitar les Blue Mountains.
I us pregunteu perquè aquesta al·legoria, doncs perquè són conceptes similars. Les dues són sistemes muntanyosos amb un simbolisme enorme i “màgic”. Estan a menys de dues hores en tren des del centre de la ciutat. I les dues són un lloc de lleure, natura i cultura per practicar en família.
La diferència principal, una té un culte religiós de rerefons i una mida de la zona a visitar força continguda, l’altre és directament culte a la natura i un espai obert i visitable infinitament més gran -sense voler ofendre a ningú, són 50km² vers 2700km²-.

Katoomba i l’Echo Point

En quan a l’excursió en sí, es pot fer en un dia -almenys les zones visitables pel gran públic-. Hi ha infinitat de paquets turístics que et porten allà de bracet, pero tots per carretera i amb horaris acotats i a uns preus incompetents…
Nosaltres, com de costum, ens ho vam organitzar pel nostre compte perquè la millor manera és anant sempre amb tren als llocs. El recorregut des de Sydney fins al peu del parc natural, al poble de Katoomba, són uns 100km. que, anant amb l’intercity i pagant amb l’OPAL, surt per 3$ i el transbord amb el bus urbà fins al centre d’informació del parc, l’Echo Point  -i punt de partida de totes les experiències que s’hi poden fer-  són uns 10cts.

Les Three Sisters i l’Scenic World

De fet, l’Echo Point, no només és el centre de trobada i informació, sinó que a més, és on hi ha el mirador del principal atractiu de la zona, les Three Sisters, tres roques similars al Cavall Bernat amb una llegenda darrera… Sobre la llegenda, us convido a que la llegiu clicant aquí.

Des del mateix mirador, al fons a varis kms es veu tot el sistema muntanyós de les Blue Mountains, que segons l’hora del dia, adquireixen unes tonalitats blavoses, d’aquí el nom.

Des de l’Echo Point, podem anar a diferents llocs visitables, essent el més remarcable  -i al que vam anar-  l’Scenic World, un parc situat en una antiga mina de principis del s.XX que ben aviat va esdevenir atractiu turístic pels aussies. Allà tenim 2 telefèrics que ens permeten una vista espectacular de les cascades que hi ha al cim del parc l’un, i baixar a les profunditats del bosc l’altre, així com un funicular, diuen que el més inclinat del planeta, que et porta fins a alguna de les entrades de la mina.
Val a dir que aquesta experiència costa uns 40$, però val la pena al 100%!!!

Prefereixo deixar-vos unes fotos del lloc, més que no pas explicar com és o deixa de ser.

Al final de la jornada, vam fer una petita visita a Katoomba tot prenent un cafè al Savoy, que no sé si és un lloc on els locals solen anar, però que ens va agradar i sempre referma la sensació de visita del lloc.

TRN_6600.jpgTRN_6599.jpgTRN_6605.jpgTRN_6604.jpg

Final a la Central Station

Com que de tornada havíem de passar per la Central Station sí o sí, vam aprofitar els darrers minuts del dia per fer quatre fotos als trens de llarg recorregut i a l’estació en si, abans d’anar cap a l’hotel a sopar i a dormir per preparar-nos per la següent escala, que començaria l’endemà, per anar a Melburne…

Continuarà…