Després de la visita als ornitorincs, els següents dos dies van ser per arribar, i visitar, la (allà famosa) Freaser Island, un paradís verge plè de llacs blaus, arena blanca, platges quilomètriques i vaixells embarrancats.

Quilòmetres i més quilòmetres…

Doncs havent fet nit a l’anterior “base d’operacions” a Mackay, vam prosseguir cap al sud, novament, direcció Harvey Bay on agafaríem el ferri cap a Fraser Island. A Harvey Bay vam pernoctar ja que el camí que vam recórrer aquell dia era de més de 600kms.

L’apartament de Harvey Bay era d’estil colonial (vacacional) tropical, molt pràctic, ben situat i d’us molt intensiu els mesos de vacances dels locals, ja que aquella zona és molt freqüentada pels aussies. Allà ens vam endur una curiosa sorpresa, doncs la casa tenia un inquilí, diguem-ne… inesperat.

TRN_5948.jpg

Aquesta granota, de bones a primeres, vam malfiar-nos-en, com és lògic. Tirant de Viquipèdia i del wifi de l’apartament, vam comprovar que no només no era tòxica ni perillosa, sinó que és un animal de companyia típic d’allà i exportat a EEUU i Nova Zelanda com a tal. Es tracta de la Reineta Gegant, que a més les seves secrecions cutànies són usades en la industria farmacéutica ja que té propietats antibacterianes i antivíriques.

Fraser Island

L’excursió a Fraser Island es podria considerar un dels “Highlights” de qualsevol viatge que es vulgui fer a Austràlia.
Tot i que no aporta res especial, tampoc et deixa indiferent, i si un para atenció en la visita a aquesta i es deixa guiar, entendrà perquè aquesta illa és diferent a la resta de les altres.

Els perquès de Fraser Island

D’entrada, és important perquè estem davant de l’illa de sorra més gran del Món, amb gairebé 1900km². A part d’això, és una illa amb accés restringit a vehicles amb autorització i del tipus 4×4, ja que no existeixen carreteres sinó camins molt poc practicables, tots ells d’arena fina.
Aquesta illa és, des de 1992, patrimoni de la Humanitat declarat per la UNESCO.

Però realment, què fa tant especial aquesta illa? Doncs que pugui tindre vida vegetal i, per conseqüent, animal. Una illa d’arena no pot contenir vida, ja que l’arena no conté nutrients ni res que sigui útil per plantar-hi vegetals i que, al voltant d’això, aparegui un ecosistema. Però en aquest cas, i gràcies a un fong anomenat micoriza, l’arena esdevé nutritiva i això permet el creixement vegetal, de manera que, sumat al clima tropical de la zona, permet el creixement de boscos d’eucaliptus i altres plantes selvàtiques i matolls. Les abundants pluges, permeten també, que es creïn corrents d’aigua dolça i el subsòl, d’origen volcànic, permeti que l’aigua es pugui estancar en grans llacs interiors.

Cap a l’illa

El ferri el vam agafar al moll de RiverHeads Boat Ramp (vegeu el mapa al final del post). I allà ens vam dirigir amb un camió adaptat (del tipus del ralli Dakar) per fer la ronda a l’illa.

Avís pels viatgers:
Com ja he dit, l’illa és d’accés restringit als vehicles rodats, i de fet cal permís per accedir-hi. Les companyies de rènting de cotxes tenen una clausula que prohibeix, específicament, que hi vagis en cap cotxe. De fer només es poden llogar allà a un cost altíssim i poc recomanable, ja que cal ser experimentat en terrenys del tipus desert i conèixer la zona.

El que es recomana, i vam fer nosaltres, és contractar un servei de ruta guiada. N’hi ha molts i realment tots són molt bons.

Llac Mckenzie

Si una cosa em va sorprendre d’aquesta illa, sens dubte va ser aquest llac. Com si d’un tros de paradís es tractés, amagat entre la selva tropical, i en una zona més alta que el nivell del mar, arribar a allà és de per sí una petita aventura, i conforme vas baixant el camí cap al llac, en un passeig de poc menys de mig km d’on et deixa el camionet 4×4, el cor et fa un salt al veure aquell petit racó de món (després te’n fa un altre al veure la gentada que hi ha també, hahaha!!!).

 

 

 

Aquí vam poder-hi estar gairebé una horeta abans de tornar al camionet 4×4 on ens esperava el conductor amb l’esmorzar (de fet més aviat va ser un brunch) per seguir el viatge per l’interior de l’illa tot creuant-la per anar a la “Platja de les 75 milles”, parant abans a mig camí per veure un petit museu, amb ruta pel bosc inclosa, per veure com van “colonitzar” la illa i en van treure profit.
Finalment, aniríem cap al la capital, Eurong, on abans d’aventurar-nos a la Platja de les 75 milles, dinaríem.

La Platja de les 75 Milles

Com el nom indica, aquesta platja, és una porció de terra de 75 milles de llarg, pràcticament verge, i amb una particularitat especial a meitat de camí, com és el vaixell embarrancat S.S. Maheno, una perla de la primera guerra mundial, que per circumstàncies va anar al parar a aquesta illa del pacífic.
Prop del vaixell, hi ha un petit rierol, anomenat Eli Creek, on els locals solen anar a banyar-s’hi, i nosaltres no vam poder ser menys.

Però si voleu més informació al respecte, us diré que hi ha gran quantitat de touroperadors que es dediquen al aquesta illa, i que més i menys tots ofereixen el mateix…

La veritat és que és tota una experiència aquesta platja, i el fet de recórrer-la amb el camionet 4×4 ho fa molt divertit.

El final de jornada

Tot i que ho he resumit força, l’essència de la jornada fou aquesta, ja que com en tot el que vinc explicant, les vivències són el que realment compte. Puc explicar al detall tot el que vam fer, passar i viure, però seria irrellevant, ja que no us ho podria transmetre correctament. Per això deixo que us conformeu amb el resum de ruta i les fotos de rigor.

Latornada la vam fer per un altre camí, si cap, més abrupte que el primer, on fins i tot vam haver de baixar al empènyer el camionet…

El retorn amb el ferri i la posta de sol sobre l’horitzó, van rubricar una jornada de somni…

Tot i que, si sóc legal, us diré que la jornada es va perllongar una mica més d’una hora, ja que aquell mateix vespre vam anar a dormir a Brisbane, on l’endemà agafaríem l’avió cap a la gran metròpoli de l’illa, Sydney.

Continuarà…