El viatge continuava i els dos dies i mig següents transcorrerien a través de desert, estepa, sabana i selva entre Alice Springs i el Kakadú National Park. Un recorregut d’unes 20 hores en cotxe i més de 1500kms on, poc a poc, anàvem passant de l’àrid i sec desert, a l’humit i frondós tròpic. Una vivència que a priori sembla prescindible, i que probablement ho és, però que per nosaltres era important, doncs és la millor manera d’entrar en contacte directe amb el territori i poder-se fer una idea molt més clara de la immensitat del país, ja que si vas amb avió tot està massa a prop.

Cap a Tennant Creek i els Devils Marbles

Havent visitat el que restava d’Alice Springs, finalment ja marxàvem d’allà, potser seria l’última vegada que veuríem aquella ciutat, almenys en el transcurs d’aquest viatge, sí.

El següent objectiu, com en el còmic de Tintin, era la Lluna… No, és broma però, perquè dic la Lluna? Fàcil, Karlu-Karlu, o Devils Marbles, a escassos 100km del nostre següent punt de pernoctació, és un altre lloc sagrat pels aborigens de la zona i que com a particularitat està distribuit qual paisatge lunar, amb un munt de formacions rocoses de tamanys megalítics, però que no han conegut intervenció humana. Formacions geològiques que fan volar l’imaginari fins a l’infinit (i més enllà).

Com qui no vol la cosa, i al costat de la carretera, et trobes aquell munt de roques allà, que surten del no res…

Però com que explicar-ho seria complicat i jo no sóc escriptor, i vosaltres us cansaríeu de llegir, i a mi m’avorreix escriure massa, i les fotos diuen molt, i… és igual, si de cas us adjunto les fotos i fins i tot entendreu millor del què us parlo. Ah! com passava a Uluru, són roques sagrades que no es poden trepitjar i segons com, fotografiar (coses d’aborigens, els quals no vam arribar a veure tampoc).


trn_4605“Apunt pels viatgers: Els Devils Marbles, com la majoria de parcs i monuments, són grans espais a visitar en un dia o més i que al mateix temps es solen trobar aïllats o molt remots de qualsevol nucli urbà. A  fi de facilitar la visita i evitar cansament, ofereixen la possibilitat d’acampar en un dels extrems del, diguem-ne, monument, pagant un petit preu que, fiant-se de la bona voluntat de la gent, pagues en una bústia col·locada a l’entrada de la zona de càmping i que no controla ningú (suposo que cada 5, 20 o 50 anys algú del ministeri de turisme es digna a fer la col·lecta). No cal dir que tot està adaptat a les necessitats bàsiques, lavabo, aigua i fins i totrn_4603t wifi gratuït, al mig del desert!

Un altre element indispensable, i no em cansaré de recordar-ho, és el barret i la
protecció solar ja que, en aquestes latituds, el sol pica molt fort. No és casualitat que el Miquel Àngel i l’Oriol portin el barret , a pesar de sortir a la foto fent el ruc…”

Al Devils Marbles vam gaudir d’una impressionant posta de sol, moment que, generalment, esdevé espectacular en les zones desèrtiques i semi-desèrtiques del Territori del Nord, on les terres argiloses adquireixen uns tons vermellosos, terracota, impressionants.
Quan gairebé no quedava sol, vam fer els 100km que ens quedaven tot esquivant cangurs i aus repinyaires, direcció cap al nord, per anar a Tennant Creek a sopar i dormir.

Tennant Creek

Tennant Creek és una petita ciutat d’uns escassos  3000 habitants, dels quals un 60% són aborigens. I si vam tindre contacte amb unes 25 persones, només 5 de les que vam veure eren aborigens, una de les quals va vindre a trucar a altes hores de la nit a l’habitació del motel demanant almoina… Novament vam veure l’estat miserable en què viuen aquest grup de ciutadans.

En el mateix motel vam poder sopar molt gustosament. Per demanar les claus de les habitacions calia anar a un pub (i sala de jocs) contigu on també tenien restaurant però a l’hora que vam arribar només faltaven 10′ perquè tanquessin la cuina i, molt amablement, ens ho van comunicar i que si teníem gana que féssim la comanda ja, sense més històries…

Vam pernoctar i l’endemà ens vam posar de nou en dansa. No teníem res previst, excepte fer camí cap a Katherine, però si que teníem decidit que al llarg del camí aniríem visitant punts d’interès (o del nostre interès, vaja) i fent la parada pertinent. Total només disposàvem de tot el dia i més de 700km per davant.

Com a llocs remarcables de Tennant Creek, podem nomenar per exemple l’estació de telègrafs, el Mary-Ann Lake i el Battery Mining Centre.
Dels tres llocs nosaltres només vam visitar els dos primers, ja que el tercer requeria desviar-se cap a l’est.
El Mary-Ann Lake no és res més que un llac artificial que serveix tant de lleure com d’abastiment d’aigua als ciutadans de la zona. Equipat amb una àrea de pícnic i farcit de bestioles autòctones hi vam fer una visita breu, però que ens va resumir clarament com d’aïllats estan en aquest punt del país i la necessitat que tenen de tindre aigua “visible” i “tocable”.
L’estació de telègraf simplement era un “clon” de la d’Alice Springs. Bé potser sona exagerat, però no defuig tant de la realitat. Tot i que haig d’admetre que valia la pena fer la visita.

Després d’això, ja no vam parar a visitar res fins gairebé arribar a Katherine. I… aquí van unes fotos dels dos llocs:

Mataranka Thermal Pools

Això va ser una de les sorpreses més grans de la part “oberta” del viatge (oberta en el sentit de fer carretera i parar en allò que ens cridés l’atenció). Sorpresa per l’entorn, sorpresa pels animals que hi vam veure, i sorpresa perquè essent el que és, és gratis…

I, què són les Mataranka Thermal Pools? Bé, si no sabeu anglès, només cal que us digui que pool significa piscina.

Abans d’arribar a aquest lloc que, com els Devils Marbles, està  a uns 100km de la ciutat més important de la zona (en aquest cas la ja anomenada Katherine), ja havíem vist algun cartell que ho anunciava i ja ens havíem aventurat a buscar alguna foto per veure de què es tractava. I vam prendre la encertada decisió d’acostar-nos-hi.

Només d’arribar un fort soroll d’aus cridant (aus… hehehe… ja veureu, ja…) i una olor rància que tirava enrere ens van donar la benvinguda. L’entrada estava mig deserta (un parell de cotxes i para de comptar) i uns pocs edificis destarotats però en us era tot el què hi havia.

Vam buscar com s’arribava exactament a les piscines, i llavors si que ja vam veure una activitat major. Resulta que allà, a més de les piscines termals, la gent va de pesca al riu, van a veure cocodrils, a practicar jocs de lleure en barca, a fer pícnics, etc.

A mida que ens endinsàvem al bosc, d’altes palmeres, on hi havia les piscines, l’olor rància augmentava i la remor dels ocells encara més, però, ostres tu! d’ocells res de res. Eren rat-penats gegants, o coneguts com guineus voladores del pacífic… Unes bèsties de gairebé 2m d’envergadura, mamífers i responsables dels crits i la mala olor, deguda a les seves defecacions que estaven per terra a tort i a dret.
Val a dir que l’experiència de voltar per unes aigües calentes naturals, voltats de rat-penats i altres animals, i natura en estat pur, és una de les millors coses que podem fer com a éssers humans.

Les fotos de rigor:

Katherine i les Edith Falls

Desprès d’un reconstituent bany termal, només havíem de reprendre la marxa i en poc més de 45′ ja seríem a Katherine, darrera escala abans del Kakadú National Park. Katherine és la 4a ciutat més important que hi ha al Territori del Nord i està a escassos 320km de Darwin (la capital).
Tot i la seva importància, tot just compta amb uns 6000 habitants (caratsus! és que és més petita que Arbúcies i tot!!!) però constitueix un nucli urbà de suma importància.
En altres èpoques havien viscut de l’extracció d’or, però actualment són l’agricultura i el turisme els seus principals motors econòmics.
La ciutat segueix la línia arquitectònica del país, carrers rectes, llargs, plens de cases de planta baixa, a l’estil de les cases de les pel·lícules americanes.

A Katherine vam fer nit a un altre motel, on ens van aconsellar què veure per la zona (al dia següent d’arribar, és clar) i tot i que el que ens proposaven valia molt la pena, només vam poder encaixar en els nostres plans les Edith Falls (ja que aquest cop la parada sí que era gairebé només per pernoctar).

Les Edith Falls, al cap d’avall són el que són; unes cascades (no especialment altes, però si belles) que desemboquen a un llac on la gent l’ha adaptat per banyar-s’hi (amb paranys per tal que els cocodrils no entrin a la zona de bany)  envoltat d’un entorn de natura extraordinari.

I després d’aixó ja vam anar de dret cap al Kakadú, on a les 4:00 PM ens esperava una barcassa que ens duria pel Yellow Water, riu on habiten alguns dels Cocodrils més grans del planeta, però això és carn d’un altre post…

“Apunt pels viatgers. He parlat força de les carreteres, i en especial la que ens duia d’Alice Springs a Darwin, però ho faig perquè les carreteres en si són un atractiu especial al país de les Antípodes. L’Stuart Highway, és famosa per allotjar alguns dels trens de carretera més grans del món, podent arribar a fer 53’5m de llarg (vehículo muy muy muy muy longo…). Nosaltres vam arribar a parar a llocs per poder fotografiar-los i admirar-los. Camions enormes, amb 2, 3 i 4 remolcs.
Una recomanació que fan, és, sobretot, que quan et disposis a avançar-los, t’asseguris, almenys, 2km de visió en l’horitzó, doncs dono fe que es necessiten molts metres per ultrapassar-los. AHHHHHH! i no van a 90km/h com aquí, no, no, no, no, no… van pràcticament al límit que marca la carretera, i no és estrany veure una bèstia d’aquestes a 120km/h!

 

I de moment fins aquí. Us deixo el mapa: